El dret de somniar (Eduardo Galeano)

Es pot visitar l'exposició "Què puc fer JO per canviar el món" a l'edifici Ramon Llull de la UIB. També es pot llegir i descarregar en pdf al web http://quepucferjo.blogspot.com

Entrevista a Eduardo Galeano sobre la identitat d'Amèrica Llatina

El pla de Bolonya s'imposa a cops de porra

Després de la brutal repressió d'ahir a Barcelona, avui els i les estudiants de la UIB s'han concentrat per condemnar-ho i solidaritzar-se amb l'estudiantat de la UB. La resposta davant una asseguda PACÍFICA a la carretera de Valldemossa ha estat, aquí també, a cops de porra. Vàries persones han resultat ferides.
Quina vergonya!

Educació autoritària

Com sempre el genial "El Roto" ens deixa una vinyeta que il·lustra a la perfecció què passa amb els sistemes educatius autoritaris.

Dos mesos donant exemple

La lliuta contra el procés de Bolonya a la UIB segueix després de 2 mesos d'ocupació al Ramon Llull.

La volta al món en 80 sofàs

Fa poc vaig descobrir un interessant projecte anomenat COUCHSURFING. El terme “couchsurfing” ve literalment de “surfejar un sofà”. Es tracta d’una comunitat online de viatgers d’abast mundial que et permet trobar allotjament gratuït (“surferjar el sofà” d’algú) per tot el món. El concepte però va més enllà d’una xarxa per buscar allotjament gratuït, la idea és promoure l’intercanvi cultural obrint les nostres cases, de manera que quan viatgis a algun lloc puguis descobrir com és la vida allà de la mà d’alguna persona local. La cosa permet crear connexions profundes que creuin oceans, continents i cultures. Conèixer món i persones fent un turisme alternatiu, molt més humà i respectuós amb la diversitat.

De cap manera estàs obligat a acceptar tothom a casa teva, tu sempre pots triar, i de fet, si vols no cal ni que ofereixis allotjament, pots senzillament oferir-te per passejar o fer un cafè amb la gent que vingui a la teva ciutat o poble. La decisió final sempre és teva.

Actualment hi ha milers i milers de couchsurfers repartits per tot el món. Donar-se d’alta és molt senzill, només cal anar la pàgina de couchsurfing i fer el registre.

El projecte va nèixer d’una manera molt curiosa. El fundador, Casey Fenton, havia conseguit un bitllet barat per anar a Islàndia, però no tenia allotjament ni tampoc ganes d’anar a un hotel a fer de “sr turista”. Així que va enviar un email massiu a 1.500 estudiants de Reikjavik demanant si es podia quedar a dormir a algun sofà. La cosa li va sortir molt bé, diferents grups d’amics li van ensenyar el “seu” Reikjavik, i va acabar passant uns dies molt divertits a Islàndia. Des de llavors va decidir que mai més es tancaria a un hotel mentres viatgés, i va seguir surfejant exòtics sofàs i fent intercanvi cultural. Així va nèixer el couchsurfing.

La despesa militar

El Centre d'Estudis per a la Pau J. M. Delàs ha publicat l'informe sobre la despesa militar de l'Estat espanyol per a l'any 2009. Queda clar com, una vegada més, l'estructura militar es reforça amb uns recursos que podrien tenir molt més profit social, com ara escoles, hospitals, etc.

La llarga nit dels cinc-cents anys

Reportatge sobre les resistències a la globalització

L'esperança és a Bélem

L'esperança no es diu Obama ni és a Washington... Més bé l'esperança és diu Fòrum Social Mundial i durant aquesta setmana se celebra a la ciutat brasilenya de Bélem. Allà s'hi citen moviments socials de tot el món per celebrar que hi ha gent que segueix lliutant per un altre món i per proposar, explicar, discutir i reflexionar sobre alternatives al sistema mundial. Tota una explosió de color davant el gris i fred avorriment del capitalisme global.

Pregunta incòmoda a ZP

Zapatero passà una mala estona al programa "Tengo una pregunta para usted" quan van deixar ben clara la hipocresia de la venda d'armes.

Qui fou més imperialista, Clinton o Bush Jr.?

Imaginem que fem una enquesta amb la següent pregunta: "Qui creus que fou més imperialista, Bill Clinton o George W. Bush?"

Crec que la majoria de gent opinaria que el president de la "guerra contra el terrorisme" i dels atacs a l'Afganistan i l'Iraq fou molt més imperialista que un demòcrata "amant de la diplomàcia i el multilateralisme" com Clinton. La cosa sembla clara... no?
Chalmers Johnson ens parla en un dels seus llibres de com, efectivament, Bush Jr. respon al model d'imperialisme militar contemporani: unilateralitat, agressions militars en nom de la seguretat, la llei de la força i una política exterior marcada pels moviments interns del militarisme (exèrcit, indústries d'armament...).
Tot i això, sembla que Clinton (contra tot pronòstic) fou un imperialista molt més eficaç que el seu successor... resulta que ell aplicà una forma molt més subtil i perversa d'imperialisme: l'imperialisme econòmic. Sota l'empara del discurs de la "globalització", Clinton aconseguí que els arguments del lliure mercat i de l'economia capitalista fossin emprats per a dissimular el poder hegemònic dels EEUU i fer-lo parèixer benigne o, al manco, natural i inevitable. Així, l'administració Clinton dominà el món d'una manera tan acuradament dissimulada que aconseguí alts nivells d'acceptació per part de tothom. Una situació que ens recorda a aquella visió de Gramsci de l'hegemonia com aquell domini que és consentit per part dels dominats.
Així, l'èxit de l'imperialisme econòmic consisteix en fer que no sembli un imperialisme.
Les conseqüències que aquest imperialisme disfressat de "globalització" foren terribles pels països empobrits. Institucions com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional foren els fidels aliats d'aquest imperialisme, mentre que la joia de la corona del neoliberalisme fou la creació de l'Organització Mundial del Comerç, l'any 1995.
L'OMC constitueix l'exemple més barroer d'imperialisme dels rics contra els pobres. Exemple: les polítiques de la propietat intel·lectual (que a la pràctica priva a milions de persones a l'accés a medicaments bàsics per culpa dels interessos de les grans companyies farmacèutiques). O també les polítiques agrícoles (subsidis perversos, biopirateria, llavors transgèniques...).
Durant el mandat de Clinton les transnacionals es van forrar mentre que els països ofegats pel deute extern foren forçats a aplicar polítiques d'obertura de mercats al capital estranger i de reducció de despesa social. Si el pretext era que la globalització portaria tothom a la prosperitat, la realitat és que avui no s'ha acreditat ni un sol cas de que les polítiques neoliberals hagin portat a la prosperitat a un sol país.
El que ens porta a la conclusió que no cal anar envaïnt països per a ser un imperialista eficaç. Tampoc cal creure's el discurs de la "globalització", que no és més que una construcció de l'imperialisme i els seus aliats.

I una pregunta: ojo que n'Obama no sigui un nou llop amb pell de xotet com en Clinton... :)

Advertència: escrit en calent

Un al·lot que té un amic a Gaza avui m'ha explicat que ha pogut xerrar amb ell per telèfon. "Segueix viu -m'ha dit-, però està tancat a una habitació amb tota la seva família. Esperant". Potser els hi toca demà, passat demà... qui sap si ara mateix ja els hi ha tocat.
Per cert! El govern espanyol està enviant ajuda humanitària a Gaza. Ah! Potser les bombes que els hi estan caient a sobre també les hi ha venut a Israel l'estat espanyol. Aquí també en parla. Així que es ven material bèl·lic a Israel al mateix temps que s'envien "tiritas" a Palestina. Fantàstic!
S'està cometent un genocidi flagrant davant dels nostres nassos i cap autoritat pública rellevant alça la veu. (Bé, Veneçuela expulsà l'ambaixador d'Israel, gràcies!). No queda ningú amb una mica de dignitat? La història ens recordarà com el que som: una tropa de cínics assassins.

fi de curs!

Ahir vam acabar les classes per enguany! Per celebrar-ho, vam compartir taula i menjar amb el professor brasileny Maximiliano. En aquest darrer curs hem discutit qüestions com el pas d'una educació autoritària a una educació alliberadora, seguint una mica les propostes de Paulo Freire i la seva pedagogia dels oprimits. També hem analitzat el paper de les noves tecnologies pel que fa l'educació, la comunicació i el desenvolupament. Tot això enfocat des de la perspectiva del Sud. Un debat divertit fou el de si és desitjable o no que arribi el Facebook a les comunitats indígenes...

Ha sortit també el tema de l'educació llibertària i l'exemple que tenim a Badajoz: l'escola PAIDEIA, que funciona des de fa més de 25 anys i que constitueix un exemple de com és viable una educació alternativa. És molt interessant conèixer aquest exemple! A més, un alumne de magisteri que féu allà les seves pràctiques redactà aquest complet informe (.pdf) que reflexa amb detall el funcionament de l'escola. Convida molt molt a la reflexió! Pel que es veu, el món és ple d'escoles que, d'una manera o altra, apliquen metodologies no autoritàries amb l'objectiu de formar persones lliures i amb esperit crític. I a Amèrica llatina duen molt d'avantatge en aquest terreny... El professor Max ha sabut predicar amb l'exemple i per això el recordarem més com un amic que com un professor.

Construcció de la pau a Euskadi: propostes educatives

Avui la Universitat Jaume I de Castelló ha convocat una concentració silenciosa en senyal de condemna per l'assassinat perpetrat ahir per membres d'ETA. Des del màster de la pau algunes persones ens hem negat a participar-hi. Significa això que no ens solidaritzem amb el patiment i no condemnem la violència? De cap manera! Simplement no hi hem anat pels motius següents:

1) Abans de manifestar-se en un acte d'aquestes característiques hom ha d'estar ben segur d'algunes coses: a què estic contribuint amb la meva presència? Quins processos estic afavorint?
2) Hi ha molts sectors que instrumentalitzen les víctimes en benefici dels seus interessos (polítics, econòmics, ideològics...) i això és poc ètic i no contribueix a la resolució del conflicte.
3) Convocar un acte d'aquestes característiques promou un posicionament acrític de les persones davant del conflicte.
3) L'expressió de la solidaritat amb el dolor i la condemna de la violència és una cosa personal, que cadascú ha de decidir lliurement com l'ha d'expressar. Una convocatòria institucional (que no surt de la demanda de la gent, sinó de la voluntat de les institucions) no és la única ni la millor manera d'expressar tot això.
4) Posicionar-se davant la condemna d'aquest assassinat i no fer-ho davant les múltiples altres violències que hi ha cada dia constitueix una distorsió que revel·la un posicionament ben clar dintre del conflicte
5) Fa alguna cosa aquesta universitat, durant els altres 364 dies de l'any, per trobar solucions al conflicte?

Per tant: si la condemna de la violència és selectiva, això pot indicar que el motiu que s'amaga darrere la condemna potser no és humanitari solament, sinó que hi ha altres interessos. S'han de condemnar totes les violències, no només algunes. I recordem que a banda de la violència directa, hi ha altres formes com l'estructural i la cultural.
Per tant: compte amb el fet que la nostra presència en un acte solidari sigui instrumentalitzada per defensar algunes postures beligerants dins del conflicte.
Per tant: la solució és no condemnar cap assassinat? Sí i no. Resulta que des d'una perspectiva de construcció de la pau, és un gran error condemnar aquesta violència (un assasinat) i no fer res més. Perquè això ens situa en un costat en què deshumanitzam l'altre i negam altres violències, tancant així qualsevol possibilitat de diàleg i construcció d'escenaris pacífics. La polarització és l'obstacle major per a tractar el conflicte, ja que és una construcció social falsa, perversa i simplificadora. Dividir el món entre aquelles persones que condemnen la violència (¡per les vies que les institucions indiquen!) i aquelles que no ho fan és fals i suposa un enfocament malintencionat que poc contribueix a acabar amb la violència.

És important que en tot conflicte els actors siguin capaços de reconèixer (alguna part del) patiment de l'altre. Quan això passa, quan s'accepta que l'"enemic" pot tenir raó en algunes coses, s'està entrant en un escenari on es difumina la polarització, la deshumanització de l'altre i s'obren possibilitats de diàleg.

Pensem si no en els atemptats de l'11 de setembre als EUA. Davant aquelles imatges dels avions estavellant-se hi hagué gent que plorà, però també gent que ho festejà amb alegria. Això és el món! La única cosa que podem fer és que les persones que van plorar i les persones que van riure parlin entre elles! Tot el que no sigui això ens acosta més a la violència que a la pau...

Per tot això avui hem estat debatent alguns d'aquests dilemes i hem trobat a internet una proposta educativa per a treballar, des de la perspectiva de la pau, la comprensió i anàlisi del conflicte a Euskadi i els camins de construcció de la pau que seria bo emprendre. És obra de Carles Vidal (Escola de Cultura de Pau de Barcelona) i es troba aquí.

BARAKA, gran pel·lícula

La setmana passada concluí l'edició de tardor del Cicle de cinema per a la pau que estam organitzant des de l'any passat l'alumnat del màster de pau i conflictes de Castelló.
La darrera pel·lícula que vam veure i comentar fou BARAKA (Ron Fricke, 1992), molt molt molt molt recomanable. Es tracta d'una pel·lícula ben pecualiar en molts sentits: només música i imatges, sense actors, sense diàlegs, sense veu en off... un retrat del món que et deixa ben astorat. Mostra imatges espectaculars però també mostra la violència estructural del món d'una manera tan seductora que gairebé hi trobes bellesa... Tot i que jo no som massa cinèfil, em fa la impressió que és una peli singular en molts sentits. Una preciositat!
Les altres pelis que hem vist aquesta edició han estat: Invisible Children (Uganda), Cidade de Deus (Brasil), Taegukgi hwinalrimyeo (Corea del Sud) i Mariposa Negra (Perú).
Deixo un enllaç del tràiler de Baraka:

Florència i les altres economies

Ja he tornat del meu viatget a Florència, on a banda de visitar na Maria, he aprofitat per complir amb tots els tòpics que s'esperen d'algú que viatja a Itàlia: menjar pizza, gelat i beure capuccino!

La ciutat m'ha agradat molt, tot i que he pogut constatar això que passa a tantes i tantes ciutats: el centre es converteix en un indret literalment ocupat per comerços -generalment de roba- que venen uns productes que la inmensa majoria de la gent no es pot permetre. Mostradors plens de productes elitistes que simbolitzen perfectament el sistema capitalista-consumista del que formam part i que tantes injustícies genera.
Per sort, sembla que hi ha molta gent que pensa i posa en pràctica altres maneres més humanes d'organitzar la producció, distribució i adquisició de béns. Avui he aplegat de casualitat un llibret d'Antonio David Cattani que es titula La otra economía. Recull tota una sèrie d'experiències d'economia alternativa, com ara les cadenes productives solidàries, el comerç just, el consum solidari, el cooperativisme, el desenvolupament local, l'economia del do, l'economia moral, l'economia popular, l'economia social, l'economia solidària, les finances solidàries, el mercat solidari, la moneda social... Un munt d'experiències reals que ens serveixen per saber que hi ha altres maneres d'organitzar-nos i que són possibles, al manco a nivell local.

La guerra és un joc?

Fa uns dies vaig entrar a la web que el Ministerio de Defensa té per mirar de reclutar soldats (www.soldados.com). Precisament l'endemà de la mort de dos soldats a l'Afganistan. Idò resulta que hi havia aquesta publicitat, que deia "ADRENALINA. ¿Qué se siente al conducir un Leopardo 2E?", i més avall: "¿Te imaginas un leopardo de 20 toneladas?", i si esperes un poc més: "ATRÉVETE A IMAGINARLO".

Sembla fascinant! Yeeeeeeah!! Quin subidón d'adrenalina, no? Sí!! Un lleopard de 20 tones!! Què se sent al conduir-ho??
Realment amb aquesta publicitat vaig estar a punt d'allistar-me a l'exèrcit. Abans, però, vaig anar al google per veure què era realment un Leopardo 2E. Heus aquí el nostre lleopard de 20 tones:


L'Estat espanyol gasta 46 milions d'euros... CADA DIA en el manteniment de l'estructura militar. Se'ns transmet la imatge que l'exèrcit és modern i renovat i es dedica a tasques humanitàries. La realitat és ben diferent: només un 1% del pressupost de Defensa es destina a missions humanitàries. A banda d'això, el paper de l'exèrcit a les "missions humanitàries" a les que participa és molt i molt qüestionable. Tampoc acabo d'entendre què fa un Leopardo 2E per satisfer les necessitats humanitàries. Imagino que pel canó no amolla menjar i medicaments, precisament...
Què passaria si enlloc de gastar milions i milions en dissenyar, construir i comprar màquines de guerra, es destinés tot això a investigar i construir la pau? És acceptable una publicitat institucional i pública en què es ven l'exèrcit com un joc apassionant? Adrenalina és la paraula? En sèrio?? Un altre dia parlaré de l'objecció fiscal, una manera de protestar contra això i impedir que els nostres impostos es destinin a la despesa militar.

Necessitem conflictes!

La paraula conflicte té molt mala imatge. Habitualment ens transmet unes connotacions desagradables i indesitjables. Passa, però, que la nostra vida és essencialment complexa i conflictiva. Li passa a qualsevol altre ésser viu. Nosaltres cada dia ens topam amb conflictes. Amb nosaltres mateixos, amb l'entorn, amb altres persones... aixecar-se cada dematí, pujar al bus, comprar el diari... La nostra interdependència i complexitat és sinònima de conflictivitat.

Si això és així, perquè té tan mala propaganda la paraula conflicte? Doncs perquè ens remet a violència, discussió, guerra... Totes aquestes coses existeixen i són desagradables, però no són culpa del conflicte sinó de la mala regulació que ha emprès el conflicte. És a dir: els conflictes no són ni bons ni dolents en sí mateixos: senzillament formen part de la nostra vida. Els conflictes, però, poden regular-se de manera pacífica o de manera violenta. Així, el problema dels conflictes ve quan es regulen amb violència.
Construir la pau no vol dir evitar els conflictes. Això no seria possible ni tampoc desitjable, ja que bona part del nostre enriquiment com a persones i societat prové dels conflictes. Construir la pau és treballar perquè els conflictes -que sempre han existit i sempre existiran- es regulin de la manera més pacífica possible.
De fet, si ho pensam detingudament, el 99% dels conflictes amb que topam cada dia es regulen de manera pacífica. Quan jo he de baixar del bus i una persona que seu devora em tapa el pas, tenc un conflicte. La persona seu i jo necessito que s'aixequi per deixar-me passar... Aquest conflicte podria regular-se de moltes maneres... violentes o pacífiques. En el meu cas, no recordo haver acabat a hòsties amb ningú perquè no em deixés baixar del bus!
Això ens condueix a pensar que tenim certa miopia cognitiva: percebem i recordam les regulacions violentes dels conflictes mentre tendim a no veure i oblidar-nos de les regulacions pacífiques. Això vol dir que sovint percebem un món molt més violent del que és en realitat... tenim un esguard violentològic. Una estratègia de construcció de la pau consisteix, precisament, a aprendre a veure les regulacions pacífiques dels conflictes i fer que s'expandeixin...

Punt i final al curs sobre migracions

Ha arribat el final del curs sobre migracions al Màster de la Pau de Castelló. Han estat tres setmanes en companyia del professor mexicà Eduardo i dels amics i amigues que hem coincidit durant el darrer mes: Julia, Mariana, Francisco, Doro, Sanne, Fabricio, Varleny, Nury, Amaral, Álex, Clizia i un servidor.
Com sempre, no només hem après coses sobre les migracions, les seves causes, els factors que hi influeixen i les polítiques migratòries... sinó que sobretot hem millorat les nostres habilitats socials i hem escoltat visions i opinions tan noves que han sacsejat algunes de les coses que donàvem per segures! A més, hem enfortit la xarxa de persones que investiguen o treballen en la construcció de la pau que es troben escampades per molts indrets del món. Com a bon record ens queda el dia que vam viure una discussió acalorada sobre si s'han d'obrir les fronteres i donar papers a tothom :)
També estam preparant algunes activitats per després de Nadal per treballar la convivència pacífica entre la població local i els grups d'inmigrants rumanesos, però ara ens toca més bé redactar el treball final i descansar uns dies fins que comenci el proper curs d'educació per a la pau.